Ja porto quasi bé 1 mes a Nicaragua (28 dies)

Hoooooola!

Ja és ben cert el que diuen... "el temps passa volant", i quan t'hi trobes bé... encara més! Ja fa quasi ve un mes que vaig aterrar a Nicaragua! Per tant... una quarta part de la meva estada total! Encara em queda corda! genial!

Després d'un mes, un ja coneix més els voltants! la ciutat de Bluefields i la seva gent, bé fonamentalment amb els qui passo més estones: els treballadors del CAPS!

Del 31 d'agost fins el 5 de Setembre, tinc pensat en tornar a agafar l'avioneta per anar a Managua. Allà es realitzarà el 4º i darrer Modul de "Los talleres" sobre addiccions... Em fa il.lussió perquè em permetrà tornar a saludar i compartir instants amb la familia Herrera.

De mica en mica un es va fent seu aquest indret tan peculiar que és Bluefields, podriem dir que és un lloc caòtic parcialment organitzat. Abans d'ahir vaig patir la xafogor de l'ambient! Oh my God! aquí l'humitat de l'ambient acostuma a ser del 150% amb una temperatura ambiental d'uns 34ºC a 37ºC... Us ho podeu imaginar, oi?

Bé, aprofitant el diari d'en Salvador, us passo un altre fragment!! (amb afegits personals meus...)

Al carrer i a les botigues el mes habitual es que les begudes que es despatxen, que són begudes casolanes i per tant de producció no industrial es venguin en bosses de plàstic transparent amb un nus per tot tancament. Per beure el seu contingut hi ha dos mètodes, tots dos fonamentats en l’acte de xuclar. Si el líquid està congelat, que es la majoria dels casos, només cal rebentar amb les dents un dels pics inferiors de la bossa i a mesura que es va descongelant, que es de seguida, xuclar directament amb la boca. Si el líquid està en el seu estat natural et faciliten una palleta que cal introduir per la zona on es troba el nus .

Les persones acostumen a portar a les mans o a la butxaca una petita tovalloleta que te un doble us, l’un per eixugar-se la suor quan fa sol i l’altre per eixugar-se l’aigua quan plou. Moltes noies aquesta tovalloleta la porten a l’interior del puny de la manega esquerra. Ens recorden aquelles dames de l´ edat mitjana que portaven semblants mocadors tot i que en aquest cas eren per regalar als seus enamorats. O potser no!

La veritat es que BFS no olora gaire be. Quan millor s´ està es quan no se sent cap olor o al capvespre quan les cuineres de carn al carrer encenen els seus fogons de ferro amb carbó per preparar la seva mercaderia. Fa olor a carn a la brasa i es agradable. Ara be, el mes habitual es sentir olor a deixalles acumulades exposades al sol i la pluja, olor a deixalles que estant sent incinerades dins un bidó reciclat d’aquells grans d’oli de les benzineres, fet que aquí es força habitual per tal d’eliminar brossa en els dies que no passa el camió de les escombraries. Olor a vegetació tallada que s’està putrefactant amb el calor i la pluja, olor intensa a humitat, sempre humitat i olor a xafogor i suor i també a “Relec” que es una olor que només se sent quan passa un estranger.

Tots els escolars van uniformats a l’escola, tots igual, siguin de l’escola pública, siguin de la privada. Camisa blanca de màniga curta, faldilla a mitja cama, pantalons curts o llargs blau mari, mitjons també blau marí i sabates de lliure el.lecció amb preferència pel color negre. Fan goig i dona una sobtada sensació d’ordre que sorprèn per produir-se en un entorn que es un caos permanent, això sí, estable i sostingut. L´ únic element diferenciador és l’escut de cada escola que porten cosit a la butxaca superior de la camisa. A les escuelitas s'hi respira un ambient alegre, els nens, tant a Europa com a Nicaragua, o arreu del Món, són nens!! Amb el desig de jugar, fer voleiar estels (un dels jocs que estan més de moda, són estels cassolans realitzats a base d'unes canyes i un plastic d'alguna bossa que hagin recollit pel carrer...)i correr amunt i avall!

Aquí les religions, n'hi ha de molts tipus! (Catòliques, evangèliques, Galilees, Moraves, Protestants,... però em penso que les que triunfen més són les del culte evangèlic (bastant fanatic, pel meu entendre). Alguns dels "carros" (cotxes) tenen escritures bíbliques sobre el capó del vehicle, frases de l'estil "Jehová es tu pastor, nada te faltará!". Podriem dir que les religions tenen una influència social molt rellevant! A les mateixes escuelitas, els nens abans d'iniciar les classes llegeixen un salm (o més ben dit, el reciten de memòria!)

Si una cosa hi ha a BFS són plantes i flors. La ciutat en aquest sentit es un paradís d’espècies i un festival de colors.

D’olors con ja ha quedat dit, res de res. Moltes de les plantes són identificables per nosaltres donat que tot i ser tropicals ja les tenim a casa, Ara bé, la varietat de palmeres existents no l’havíem vist mai, arbres com el caoba (per cert, un arbre que m'encanta!!)tampoc i algunes flors bestialment grans tampoc. Paga la pena passejar els dies que fa sol per veure els seus colors. Quan plou moltes de les plantes queden aixafades i les flors es tanquen. Cal una mica de sol per tal es puguin recuperar i tornar a lluir. Pel terra, a tort i a dret, creixem plantes que nosaltres només havien vist a les floristeries o als gardens on ens cobren una fortuna.


Als jardins de la majoria de les cases tenen una zona de terreny que podria rebre aquest nom, com a objecte decoratiu en lloc de los enanitos i dels diversos animals de pasta de pedra que alguns conciutadans nostres posen al seus jardins (“que en todas partes cuecen habas”), aquí posen caracoles de mar molt grans pintades de colors. Voregen els camins, envolten els arbres i coronen petites columnes.

De la mateixa manera engalanen les parets externes de casa seva amb una figura que representa el sol o la lluna... (a sobre la porta de l'entrada principal hi tinc una lluna creixent ben maca, m'agrada, sobretot perquè cada cop que hi entro em fa enrecordar en una bona amistat!!)

Aquest es un món on tot és molt repetitiu per falta de situacions noves i per la no existència de diversitat. El menjar es limita sempre al mateix: arròs, frijoles, gallo pinto, embotit de pollastre, res, pescado, “frescos” i café aigüalit. La vida és cada dia igual, no hi ha on escollir. Es treballa o es va a l’escola i després a casa o els homes van al bar a beure cervesa i rom fins a emborratxar-se. No hi ha alternatives. A més, la gent que viu aquí ha arribat en els darrers quinze anys, fugint de les parts de Nicaragua més afectades per la guerra sandinista. Són gent sense gaire o cap nivell cultural, sense cap altre objectiu que sobreviure i això es el que fan. I per sobreviure només cal poder menjar i tenir un sostre on aixoplugar-se i dormir. Tenen ambdues coses i no demanen res mes. No he conegut cap projecte de ciutat, ni cap pla de desenvolupament. Segons diuen ells mateixos: Ja estem bé així.

Ahir, mentre passejava camí de l'Hospital em vaig topar amb un enterrament! Un carro tirat per 2 mules duia el feretre, i en el mateix carro hi anaven damunt els familiars més petits... rera el carro, caminant pel ben mig del carrer els acompanyaven tota la resta de familiars i coneguts... amb pas feixuc, alguns d'ells agafats de la mà avançaven silenciosament cap el cementiri. Va ser una estampa impactant i alhora plena d'emoció! La tristesa d'una pèrdua viscuda des del silenci i l'aflicció (sense grans mostres de plors i desesperació...). S'hi respirava tranquilitat! Us ho asseguro! Em va agradar! Per cert, la majoria de les seves tombes son capses de ciment armat per tal d’evitar que la pluja faci malbé els taüts de fusta. L’aigua aquí ho condiciona tot.