Sobre la vida a Bluefields...

Hooooola!

Us passo informació sobre el lloc on estic, així us en podreu fer una idea aproximada. Aprofitaré els escrits d'en Salvador!

Bluefields es una ciutat costera d’uns 50.000/70.000 habitants. No se sap ben del cert. Hi ha molta gent sense Cedula de Identificación, fet força habitual aquí. Es una ciutat aïllada, només s’hi pot arribar en “panga”, costa 150CS (Córdobas), o en avió d’ hèlices (126 Dolars, anada i tornada). El sou de la gran majoria de les persones es del voltant dels 600CS mensuals (es un sou de subsistència). Per tant no es pot sortir si no es tenen els mitjans. La majoria de la població ha sortit en comptades ocasions de BFS o no ha sortit mai . El poble mes proper es El Rama que està a 90Km. riu amunt, el Rio Escondido que es una bestia de riu d’aigües sempre brunes de 200 metres d’amplada i amb una fondària que permet la navegabilitat de vaixells mercants de gran tonatge.

El quatre per cent de la població es molt, molt rica. Son els polítics, els ex politics i els narcotraficants que aquí anomenen eufemísticament “sortudos” perquè la versió oficial de la seva sobtada riquesa es que els ha tocat la loteria de forma inversemblant tres cops quasi seguits. Aquí es juga molt a la loteria, “es la esperanza de todos los dias”. Un altre cinc per cent seria la classe mitja formada fonamentalment pels comerciants amb botiga de propietat i els seus asalariats. El noranta-u per cent restant es pobre de solemnitat.

A BFS no es produeix res de res. La única activitat que és practica, fora del comerç regularitzat i el petit comerç de carrer, es la pesca, la pesca de marisc per a un mateix i per a comerciar al poble en quantitats molt petites. La pesca de veritat la fan els grans vaixells pescadors que pertanyen a empreses estrangeres que per no donar, no donen ni feina a la gent d’aquí i que s’emporten tot el que pesquen als seus països d’origen, prèvia taxa als de sempre. L’altra empresa de BFS es la dels “sortudos”. Molta gent hi suca, tot i que per sobreviure i pagar-ne les conseqüències, doncs son els únics que de tant en tant son detinguts. Els que s’enriqueixen son el que manen i tots els que estan en connivència amb ells (policia, polítics i membres d’algunes esglésies). Si no hi estàs ficat estaràs sempre “seco” (sense calés). Aquestes connivències son conegudes per tothom i per tothom silenciades (l’ omettà siciliana).

El comerç regularitzat, el que porten els botiguers, no te res a veure amb cap de les nostres botigues, ni amb les més poc evolucionades. Aquí el concepte modernitat, lluminositat, ordenació, atenció al client …encara no ha arribat. Les botigues aquelles que tenen de moltes coses (alimentació, drogueria, neteja, estris de casa, racó per la carn) son les mes desagradables, com no t’espavilis tothom et passa al davant i quan estàs comprant el depenent es mostra neguitós si no demanes ràpid o tens dubtes sobre que escollir i no t’acabes de decidir o preguntes per poder prendre una decisió. A aquestes botigues hi anem lo just. Les de fruita i verdures son com han de ser pel que fa al tracte. Pel que fa a la botiga “mejor no contarlo”.

Els tallers mecànics, oh! els tallers mecànics i de “recauchutado” de pneumàtics, son de pel•lícula de terror. Els mecànics van bruts per dintre i per fora, van suats, el terra es negre i greixós, les parets plenes de cartells de l’any de la picó amb anuncis recargolats i engroguits de cotxes, ferodos, corretges de ventilador. Per eines cap sofisticació, van a lo pràctic, tenen martells, barres , destrals i ganivets (“machetes”) i amb això netegen carburadors, fan reglatges, canvien les pastilles de fre, adrecen la direcció, recarreguen l’aire condicionat… i quan et tornen el cotxe ni el reconeixes, però et diuen que es el teu,,, i tu que has de fer? doncs te l’endus i el segueixes estimant pel que algun dia havia estat.

El petit comerç de carrer, que es un comerç de supervivència, es el que practica la major part de la ciutadania. La persona es posa al carrer, asseguda en una cadira o darrera d’una petita taula i ofereix el que pot o sap . Et trobes per un costat la venedora de peix i marisc, la de fruita, d’una sola fruita, la que ha collit del seu arbre, les que oferten mil i un objectes, a quin mes inútil i per un altre costat l’home que arranja sabates, el que les neteja (“lustradores), el que compra dólares i euros (“coyotes”), a les cuinadores de “tortas de maiz”, de “fritadas” varies i d’aliments diversos, a les elaboradores de formatge de vaca salat, al venedor de gelats fets a casa que porta en un carretó de fusta ple de campanetes que sonen al ritme del seu pas, els que venen carn a “pedazos” que porten a dins de galledes de plàstic que de tant en tant remullen per tal que la carn no es cuini al calor de l’ambient… i més i més…

Aquí la gent menja bàsicament arròs, frijoles, formatge salat de vaca , tortas de maiz, sopes de verdures i alguna vegada una mica de carn de pollastre o de porc o de res (vedella autòctona) i ous. Quasi res de fruita fora de bananos. La fruita es pren en sucs (els “frescos”). Peix també. A casa nostra no perquè al Luís no li agrada el peix.. Cervesa i rom de canya quan se surt amb els amics i en prenen en moltes ocasions fins a emborratxar-se. L’ índex de problemes de dependència a l’alcohol fa esgarrifar. Es calcula (dades del Ministerio de Salud –Minsa-) que el quaranta per cent de la població masculina està afectada.

Tots el aliments venen de fora, tots, tots i tots. BFS esta envoltada de terres pantanoses impracticables al conreu i en general impossibilitades per a la pastura. Per tant els animals que aquí es crien ho fan menjant la poca herba que hi ha i les deixalles orgàniques que es produeixen. Per això hi ha porcs per tot arreu, porcs, això si, esquelètics, però que alguna mica de carn poden oferir.



Aquí el camió de les escombraries passa un cop per setmana. Se’n sap el dia i si serà pel matí o per la tarda, però ningú en sap l’hora. Si quan passen pel teu carrer tu no treus les bosses de deixalles, les hauràs de continuar guardant fins la propera passada del camió. Les bosses no es poden deixar al carrer per tal d’evitar que els gossos les rebentin per buscar menjar, que les obrin altres persones també per buscar menjar i per evitar que les aigües quan plou se les enduguin carrer avall.

Pel carrer deambulen forces gossos. No sabem quina és la raó però els gossos son sistemàticament maltractats per la totalitat dels ciutadans. Els nens els persegueixen per fuetejar-los amb les mateixes varetes que persegueixen les papallones. Els botiguers els hi donen coces si s’acosten a les seves botigues i els ciutadans del carrer els colpeixen o escridassen quan se’ls hi acosten. Son gossos famolencs en la recerca permanent d’alguna cosa que menjar. No ho tenen gens fàcil doncs al terra hi ha molta brossa però difícilment cap deixalla orgànica comestible. Son gossos, amb raó, de mirada trista.

La gent d’aquí sentim que son gent trista. Es com si no esperessin res de la vida fora de sobreviure-la. La vida es un seguit de dies que cal anar passant. Quan parles amb ells les seves cares s’il•luminen, els seus ulls recuperen la brillantor i a la seva boca es pinzella un somriure. Tenen una enorme necessitat d’explicar i explicar-se. Ho fan amb vehemència i amb un fons de desencant i desesperança que ens colpeix.

A BFS es practica un bilingüisme real (un anglès molt especial i l’espanyol). Tothom parla les dues llengües tot i que l’idioma oficial des de l’anexió per part de Nicaragua es l’espanyol que és l’idioma en que es treballa a nivell oficial i per tant també a les escoles.

A BFS conviuen cinc ètnies, els ramas, els miskitos, els negres o criollos, els garofónos i els mestizos. Viuen barrejats en els diferents barris de la ciutat tot i que l’ètnia predominant en tots ells es la dels mestizos, fora d’una zona que abasta tres barris que es de majoria criolla. Es on varem anar a veure ballar en mitja rajola. Mare de Deu!

Si ens referim a Nicaragua en general (5.000.000 d’habitants) els rics arriben al quinze per cent de la població, (750.000 persones) que tornen a ser els politics, expolítics, alguns jutges, els latifundistes de tota la vida, els grans comerciants i els “sortudos”. El vuitanta per cent restant (4.250.000 persones) es pobre, molt pobre o miserable. Es diu que a Managua no hi ha classe mitja.

De fet a Nicaragua en general i també a BFS els rics son cada cop mes rics i els pobres cada cop mes pobres. Això comporta que els rics viuen en cases fortí dotades d’alarmes electròniques, gossos entrenats per matar i seguretat privada armada amb pistoles carregades i fusells metralladors amb llicència per disparar i matar si ho consideren necessari. No tindran cap problema si maten. Serà en defensa pròpia, es a dir en defensa de la propietat. Els pobres viuen en cases plenes de reixes que des de fora semblen gàbies, be son gàbies.

La violència forma part de la vida de cada dia. La violència es per tot arreu. Segons ens explicaven treballadores del Minsa hi ha violència domestica (aquí en diuen intrafamiliar) en el 80% de les famílies. L’ índex de denúncies a BFS per agressions, robatoris, …, ens explicaven membres de la Policia Nacional, es molt elevat cada dia (no recordem ara la quantitat), el d’homicidis/assassinats es d’un diari, el de violacions de nenes i adolescents es de tres denuncies diàries. I les que no es denuncien.

Les dones aquí no son gaire considerades pels homes. Son aquelles persones amb qui es tenen fills i de qui ja no cal que t’ocupis mes, ni d’ella ni del fill. Un home acostuma a tenir fills amb diverses dones “La Dolores me tiene un hijo y la Marjorie me tiene otro” ens va dir un home del poble. El noranta per cent de les dones que hem visitat tenen una mitjana de vuit fills, si vuit, quan tenen trenta-cinc anys, i pot ser que siguin de set pares diferents i de tots en te cura ella ajudada per la mare i resta de membres femenins de la família. Hem conegut una dona que tenia catorze fill vius i tres de morts i tenia quaranta anys. A casa, cap dels pares de cap d’aquestes criatures. Això no vol dir que no hi hagin famílies nuclears, però son les mes poques.

A BFS no hi ha cinemes ni teatres ni res de res. Bé hi ha un Casino (nosaltres en diríem saló recreatiu) amb unes quantes màquines d’aquestes de conduir, matar i perseguir, també hi ha algunes “discos”, que son una sala gran amb bancs de fusta als costats, un globus penjat del sostre que fa “destellos” i música per ballar. També hi ha sales de billar on el que juguen sembla mes billar-cross que el billar que coneixem. Hi ha bars musicals, que son bars com els altres però amb la música molt, molt alta i el que si hi ha son esglésies de totes les confessions i totes plenes.

Nosaltres hem vist esglésies moraves (protestants), evangèliques, anglicanes, adventistes, de testimonis de Jehovà i evidentment. catòliques. Totes aquestes esglésies, fora de la catòlica, oferten sessions maratonianes de culte amb predicadors encesos, musica per cantar i ballar, algunes fins i tot miracles en directe i la majoria esmorzar i/o berenar per a tothom. Els dissabtes i diumenges son plenes a vessar.

El gran divertiment es la TV per cable. Totes les cases disposen de TV, fins les mes pobres. S’agafen 45 canals on es pot veure de tot, fins i tot molt bones pel•lícules. Cada dia a les vuit hi ha pel•lícula en diferents canals. Ningú sap quines seran les pel•lícules d’avui. Al diari que arriba cada dia al voltant de les vuit del mati amb l’avió de Managua, no porta la programació de cap canal fora de l’únic canal nacional que també es rep a BFS via antena a més d’altres canals de Costa Rica que es el país veí i el model a seguir per part de tots els països centreamericans.

Ara bé, heu de saber que a les set de la tarda es sopa i després la vida quasi desapareix dels carrers. Les botigues tanquen, la gent es retira a les seves cases i només romanen al carrer algunes de les cuineres que segueixen preparant menjars per sopar. Millor no sortir si no vas acompanyat de dos o tres persones o en colla. Sortir de nit vol dir que a dos quarts de deu ets a casa.

A Nicaragua només existeix un poder, el poder polític. Els altres poders, el judicial i l’executiu depenen del polític i estan per servir-lo. De fet mes d’una persona amb qui hem parlat dubte que Nicaragua actualment sigui un estat de dret. La corrupció es pa de cada dia i la població no es rebel•la gens. No tenen forces ara per ara per rebel•lar-se. Prou en tenen en aconseguir el que necessiten per sobreviure.